martes, 13 de marzo de 2012

La filosofia de Saw

Fa molt de temps que volia crear una entrada per aquesta pel•lícula; no per mi, perquè jo estic convençuda que és probablement una de les millors sagues de l’actualitat (i dic de l’actualitat, perquè de bones sagues ni han moltes) sinó per fer veure a la gent que no és el que sembla.

Darrere d’una pel•lícula es poden amagar moltes coses; darrere de la sang, el fetge, la crueltat i bogeria que molta gent veu a Saw, s’amaga una gran càrrega filosòfica que pretén ensenyar-nos coses de la vida. La posada en escena, no ens enganyarem, es bastant crua, directa, pot arribar a resultar molesta per algunes persones no amants del gore, però crec que, com a persones intel•ligents que som, hem de saber separar la façana d’una pel•lícula i el seu significat real. L’important és el que ens vol dir el director amb l’argument i no de quina manera el presenta, perquè la forma “peculiar” de la pel•lícula no és més que un mètode de cridar l’atenció, d’arribar a més públic, de crear interès, polèmica, fer sentir la seva veu... (Que potser no volia això Sòcrates quan triant el camí de la mort per defensar les seves idees i fer perdurar els seus ideals? encara que amb una magnitud molt més elevada, es clar).
Així podem dir que Saw no és una pel•lícula feta per tothom. S’han de deixar enrere moltes coses superficials per entendre l’ànima de la pel•lícula, entendre que no és només un espectacle sanguinolent i deixar enrere la famosa etapa: “Un psicòpata boig que mata la gent per ensenyar com han de viure perquè ell s’està morint” i arribar al significat real de la saga: la deshumanització de l’ésser humà; com de poc valorem la nostra vida i, no només la nostra, sinó la dels altres; i com, a més a més, fem veure al món que som una “espècie superior” per la nostra “humanitat”. John Kramer, assassí de Saw i creador del joc ,que és considerat per molts un filòsof amb mètodes massa bruscs, ens ensenya un nou significat de la qualitat “humana” ressaltant la hipocresia dels propis humans envers la seva imatge d’ells mateixos. Sota el lema: “salvar a la gent”, vol ensenyar als seus “subjectes” la realitat de la societat i intentar que puguin canviar a partir d’aquell moment (encara que ho fa de manera destructiva i, NO ES PODEN JUSTIFICAR ELS MÈTODES QUE FA SERVIR PER PORTAR-HO A TERME).

Són molts els exemples que es podrien donar per veure la filosofia de Saw:
1) Un home que no ha superat la mort del seu fill i porta una vida destructiva per ell i la seva família que és posat davant del testimoni, el jutge i el culpable del cas del menor.
2) Una dona clavada esquena a esquena amb el seu marit maltractador i si vol salvar-se a de desclavar-se d'ell, produint-li la mort.


3) Un home que, per tal de guanyar diners, s’inventa que ell ha estat el supervivent a un dels jocs de l’assassí i, a més a més, s’atreveix a fer de guia per totes les víctimes reals per superar el seus traumes, que finalment es obligat a passar la prova que ell mateix ha ideat com a seva.
4) Un policia que no entén que a vegades les persones necessiten salvar-se soles i viu obessionat amb el misteri de l'assassí que finalment és posat a prova.

Però és quan veus la pel•lícula que t’adones que cada detall és important, que tot vol dir alguna cosa. Per tant és una saga totalment recomanable que s’ha de veure en clau crítica; però crítica de debó, no només de rebuig per ser diferent.

Berta. 

domingo, 26 de febrero de 2012

Descartes: Meditacions Metafísiques, Meditació Sisena

Precisant conceptes
En aquest apartat Descartes comença exposant que "la naturalesa és el conjunt o reunió que inclou totes les coses que Déu m'ha donat;ja que aquest conjunt o reunió inclou coses que només pertanyen a l'esperit". Amb això Descartes dona a entendre que la veritat no és veu amb els ulls del cos, les coses de la naturalesa només es poden veure clarament amb els ulls de l'ànima, que és el que Déu ens ha donat per poder observar la veritat; ens parla de les coses que Déu li ha donat ja que ell és un compost d'esperit i cos. El tros en el que ens diu clarament que les coses només les veiem de la seva forma real quan les mirem amb l'esperit és aquest "n'hàgim de concloure res tocant les coses que estan fora de nosaltres, sense que l'esperit les hagi examinades abans amb cura. Només a l'esperit correspon conèixer la veritat d'aquestes coses."
Per posar un exemple pràctic Descartes compara el foc que fa una estrella amb el que fa una espelma, dient que les dues fan el mateix foc a la vista de l'ull humà, però si mirem realment veure'm que està molt lluny i que si ens hi acostéssim ens cremaríem.

Després Descartes ens mostra com en són els sentits d'enganyadors."Encara que hi ha espais on no trobo res que exciti i mogui els meus sentits, d'això no n'haig de concloure que aquests espais no contenen cap cos." Diu que ens hem acostumat a pensar que tot el que sentim a través dels nostres sentits és cert, però que aquests no ens mostren res més que coses obscures i confuses. Les judicis que fa utilitzant tant sols els sentits no li semblen justos, dubta de la naturalesa ja que diu que aquesta li mostra coses que han de ser seguides o evitades i que resulten ser errors i final i creu que aquesta l'enganya.

Finalment ens parla de l'home com a màquina i ésser finit. "L'home té una naturalesa finita, no pot disposar sinó d'un coneixement d'una perfecció limitada." Diu que quan ens auto-malmetem és per culpa de la nostra naturalesa malmesa.Després fa la comparació de l'home amb un rellotge i de Déu amb el rellotger que el crea. Ell rellotger vol que el rellotge sigui perfecta, que la seva maquinària funcioni de la millor manera i sense cap error i marcant bé les hores , si els humans som les màquines creades per Déu hem de ser perfectes, la nostra naturalesa no ens permet tenir errors com el cansament, la gola seca, encara que Descartes accepta que aquesta manera d'entendre la naturalesa és molt diferent de l'altre continua pensant que els humans hem de ser màquines perfectes.


Èlia Portús

jueves, 16 de febrero de 2012

Descartes

Ja em acabat Descartes a classe i he trobat aquesta frase per internet i he pensat que seria interesant comentar-la.
"No costa gens odiar; costa molt estimar"

Crec que aquesta és una frase que ens mostra una faceta de Descartes que no havíem vist a classe. En aquesta frase Descartes ens mostra el seu costat més "tou".
Crec que en aquesta frase Descartes té molta raó. Odiar és un sentiment per el qual no necessitem gaire esforç per mostrar, ens surt quasi natural; per odiar no necessites conèixer a la persona, tant sols has de mostrar un sentiment de despreci, moltes vegades l'odi ve promogut per la por o el desconeixament, com que no saps qui és o creus que pot ser millor que tu l'odies. Però estimar és un sentiment molt més complicat, per estimar has de conèixer, però a més a més has de desenvolupar uns sentiments vers aquella persona, necessites veure-la, parlar-hi, vols saber que està bé, que es troba bé, tens por quan creus que li ha pogut passar i estas trist quan ja no sent el mateix per a tu.
Odiar és fàcil, no necessites res més que l'odi i no et poden ferir, si odies a una persona aquella persona no et pot ferir. Però estimar és molt diferent, les persones a les que estimes són les que realment et poden fer mal, les que et poden ferir més greument, perquè són les persones per les quals tu ho donaries tot i més.
Per això crec que Descartes té raó al dir que Odiar és fàcil, el que costa és estimar.


Èlia Portús