Fa molt de temps que volia crear una entrada per aquesta pel•lícula; no per mi, perquè jo estic convençuda que és probablement una de les millors sagues de l’actualitat (i dic de l’actualitat, perquè de bones sagues ni han moltes) sinó per fer veure a la gent que no és el que sembla.
Darrere d’una pel•lícula es poden amagar moltes coses; darrere de la sang, el fetge, la crueltat i bogeria que molta gent veu a Saw, s’amaga una gran càrrega filosòfica que pretén ensenyar-nos coses de la vida. La posada en escena, no ens enganyarem, es bastant crua, directa, pot arribar a resultar molesta per algunes persones no amants del gore, però crec que, com a persones intel•ligents que som, hem de saber separar la façana d’una pel•lícula i el seu significat real. L’important és el que ens vol dir el director amb l’argument i no de quina manera el presenta, perquè la forma “peculiar” de la pel•lícula no és més que un mètode de cridar l’atenció, d’arribar a més públic, de crear interès, polèmica, fer sentir la seva veu... (Que potser no volia això Sòcrates quan triant el camí de la mort per defensar les seves idees i fer perdurar els seus ideals? encara que amb una magnitud molt més elevada, es clar).
Així podem dir que Saw no és una pel•lícula feta per tothom. S’han de deixar enrere moltes coses superficials per entendre l’ànima de la pel•lícula, entendre que no és només un espectacle sanguinolent i deixar enrere la famosa etapa: “Un psicòpata boig que mata la gent per ensenyar com han de viure perquè ell s’està morint” i arribar al significat real de la saga: la deshumanització de l’ésser humà; com de poc valorem la nostra vida i, no només la nostra, sinó la dels altres; i com, a més a més, fem veure al món que som una “espècie superior” per la nostra “humanitat”. John Kramer, assassí de Saw i creador del joc ,que és considerat per molts un filòsof amb mètodes massa bruscs, ens ensenya un nou significat de la qualitat “humana” ressaltant la hipocresia dels propis humans envers la seva imatge d’ells mateixos. Sota el lema: “salvar a la gent”, vol ensenyar als seus “subjectes” la realitat de la societat i intentar que puguin canviar a partir d’aquell moment (encara que ho fa de manera destructiva i, NO ES PODEN JUSTIFICAR ELS MÈTODES QUE FA SERVIR PER PORTAR-HO A TERME).
Són molts els exemples que es podrien donar per veure la filosofia de Saw:
1) Un home que no ha superat la mort del seu fill i porta una vida destructiva per ell i la seva família que és posat davant del testimoni, el jutge i el culpable del cas del menor.
2) Una dona clavada esquena a esquena amb el seu marit maltractador i si vol salvar-se a de desclavar-se d'ell, produint-li la mort.
3) Un home que, per tal de guanyar diners, s’inventa que ell ha estat el supervivent a un dels jocs de l’assassí i, a més a més, s’atreveix a fer de guia per totes les víctimes reals per superar el seus traumes, que finalment es obligat a passar la prova que ell mateix ha ideat com a seva.
4) Un policia que no entén que a vegades les persones necessiten salvar-se soles i viu obessionat amb el misteri de l'assassí que finalment és posat a prova.
Però és quan veus la pel•lícula que t’adones que cada detall és important, que tot vol dir alguna cosa. Per tant és una saga totalment recomanable que s’ha de veure en clau crítica; però crítica de debó, no només de rebuig per ser diferent.
Berta.
