Crec que aquests videos poden ser un molt bon exemple de que tot és relatiu.
Són trailers de pel·lícules que totes hem sentit anomenar algun cop i fins i tot potser hem vist però una mica canviades.
Crec que això pot ser un gran exemple del pensament sofista de que tot és relatiu, de que la veritat és relativa i que si utilitzem bé la retòrica ( en aquest cas el muntatge videogràfic) podem mostrar una realitat totalment diferent i fer creure a la gent que és la certa.
Els tràilers que jo us proposu són:
La Mary Poppins amb un toc tenebrós:
Una preciosa comèdia romàntica, El resplandor:
Què en penseu ara d'aquestes pel·lícules? Tot pot ser molt relatiu depenent de com t'ho expliquin.
Què és la humanitat? Allò que ens diferencia dels animals? LLavors és una qualitat que no vull tenir.
Mireu aquests dos videos, crec que les paraules sobren.
Persona:
Animal:
Molta gent diu que no sap en què ens hem tornat, jo crec que sempre hem volgut fardar d'una cosa que no tenim.
Els sofistes pensaven que per a tots la realitat és diferent, com la veritat i la bellesa.
Igualtat en els éssers humans i per tant totes les institucions i
normes morals, jurídiques i polítiques depenen de la voluntat dels
humans, per tant ells són qui estableixen les polis i donen l'obligació
de complir les lleis, per així ser tots igualitaris. Els sofistes volien implantar aquesta idea de l'igualtat entre el poble en la política mostrant-ho a la gent per mitjà de la paraula.
Això em va fer pensar en la pel·lícula V de Vendetta, que encara que el
protagonista busqui l'anarquisme, fa referència a algunes coses relacionades amb
els sofistes, perquè utilitza l'eina més forta d'aquests filòsofs, la
paraula. Ell interromp en els televisors londinenques per a fer un
comunicat i mostrar amb aquesta poderosa però senzilla eina això: " les paraules
sempre conçervaran el seu poder, les paraules fan possible que algu
prengui significat i si s'escolten, enuncien la veritat."
Al igual
que els sofistes obre els ulls a tots els ciutadans i els fa veure que necessiten un govern
on les paraules prenguin el significat i no la força. Volen igualtat
per als humans i ell mateix es queixa de la falta de llibertat en el
pensament humà i la ràpida submissió que tots els ciutadans tenen sota
un president totalment autoritari.
Així que jo proposo aquesta pregunta: Preferiries governar amb tota completa autoritat i autonomia, fent així
el que volguessis, o comptar amb la paraula i l'opinió i compartir el
govern amb l'altre gent?
Hola noietes!! Jo vull comentar un text de Gòrgies que apareix en el dossier que ens van repartir a classe, diu així:
"La paraula és un poderós tirà, capaç de realitzar les obres més divines, a pesar de ser el més petit i invisible dels cossos. En efecte, és capaç d'apaivagar la por i eliminar el dolor, d'engendrar l'alegria i moure a compassió" (Elogi d'Elena, Gòrgies)
En aquest fragment és parla del poder de la paraula i tot el que aquesta pot realitzar. La paraula pot ser capaç de crear confusió tan com moure compassió. Gòrgies afirmava que la veritat no existeix no la podem conèixer, segons ell mateix tampoc la podem conèixer a través de les paraules ja que; res existeix i si existeix no pot ser pensat i si pogués ser pensat no podria ser comunicat als altres. El mitjà amb el que expressem l'ésser és la
paraula, però la paraula no és l'objecte que realment existeix; per tant no expressem al nostre interlocutor cap
realitat existent, sinó només paraules, que són una realitat distinta de l'objecte.
Tot això ho trobo una mica contradictori. Si diu que la paraula és capaç de tot, no seria capaç també de explicar la veritat mitjançant aquesta? D'acord, no seria una veritat del tot certa, seria la nostra visió de la realitat.
En fi, desprès de divagar pel meu cap intentant fer-me una idea clara he arribat a una conclusió de que tot això és molt difícil de raonar i expressar amb claredat. Quin merit tenien aquests homes!
Doncs la meva pregunta és...
Creieu de veritat que la paraula és poderosa? Creieu tot això que expressa Gòrgies en el fragment?
Escolteu l'opinió que te la fantàstica Isabel Coixet del poder de la paraula en aquest primer fragment de la pel·lícula A los que aman. I raoneu la vostra resposta.
Fa uns dies amb un amic comentàvem el final de LOST, ell acabava de veure la série i em preguntava si entenia el final. Jo no sabia ben bé com explicar-li ja que es tot molt recargolat i extrany quan de sobte em va venir el tema de Plató que haviem estat treabllant a classe.
Tal i com en Toni ens havia dit Plató creia que les ànimes es vivien en un món intel·ligible, pur i on es coneixen les cosses realment i que cada un cert temps les ànimes cauen a la terra i s'introdueixen dins de cossos, en el moment de caure ho obliden toti han d'anar recordant i fent el bé per poder tornar a ascendir. Tot això em va fer pensar en la manera en que es desarolla el capitol final de LOST.
Diguem que al principi de la serie els protagonistes al caure de l'avió es com si caiguessin al món dels humans, no poden sortir i han d'aprendre a viure entre ells. Molts moren en el camí, però uns quants són els escollits ( Fìlòsofs) ells "pertanyen" a l'illa, es com si necessitesin l'illa. Ara arribem a l´'ultima temporada, sens presentava una espècie de món paralel on els protagonistes no es coneixien de res; a l'últim capitol els protagonistes que quedaven vius s'anaven morin a l'illa, i al cap de poc es retrobaven al "món paral·el" amb algu de l'illa i ho recordaven tot. Jo crec que aquest podria ser un dels paralalismes que em va fer pensar en Plató a l'hora d'explicar-li el final.
Tots moren després d'acceptar quin era el seu propòsit i que aquest ja ha estat complert i al arribar a l'altre món recorden tota la seva vida a l'illa, les seves experències.
Vosaltres què en penseu? Us ho recorda? O creieu que simplement és una casualitat?
Sé que potser sembla més un tema de discusió científica, però m'agradaria saber què en penseu d'això.
A principis d'aquesta setmana es va fer un descobriment que podria fer haver de renovar totes les lleis de la física i fer-nos repansar totes les nostres creences referents a la ciència.
Fent uns experiments van descobrir que hi ha un partícula, els neutrinus, que anava més ràpid que la llum. Error de càlculs? Potser, però els científics del món ja comencen a preocupar-se. Estava equivocat Einstein? Si es veritat el que va mostrar l'experiment la partícula va arribar uns nanosegons abans del que s'esperava, va "viatjar" en el temps. Sé que això pot semblar poc filosòfic, però plantejemnos-ho d'una altra manera. Si la partícula va anar més ràpid que la llum, que el que s'esperava, el temps és només una mesura de temps relativa? Podem viatjar a través del temps o es que no hi ha temps?
La meva opinió és que em posat una "etiqueta" al temps, no pots anar més ràpid que la llum perquè és impossible. Pel que sembla aquesta partícula ho ha fet, s'ha teletransportat? No només ha anat més ràpid. Si està pensat que arribis a Barcelona en 1h i tu hi arrives en 10 minuts t'has teletransportat? No només has anat més ràpid del que s'esperava. Però no tot resideix sobre aquest fet, tota la física moderna es basen en les teories d'Einstein que deia que no es podia anar més ràpid que la llum, sembla que els pilars de la ciència cauen i això preocupa a molta gent.
Vosaltres què creieu noies? És un fet rellevant o no?
Tal i com hem estat parlant a classe Sòcrates va ser condemnat a mort o a l'exili, i ell va escollir la mort.
Perquè? Diuen que ell volia justícia i que defenia els seus drets, preferia morir a ser desterrat de la seva Atenes.
Vosaltres serieu capaces de morir pels vostres principis tal i com va fer Sòcrates?
Personalment, jo crec que no podria morir pels meus principis. Potser es la meva opinió ara, sóc jove i crec que em queda molt per viure i disfrutar i que morir ara pels meus principis seria molt agosserat. Però crec que si hem fessin la pregunta d'aquí a molts anys, ja gran i havent viscut potser diria que sí. Morir pels pròpies principis és una manera digna de morir, i si et deixen triar millor així que no pas injustament, tot i que crec que Sòcrates va passar-se al dir que preferia morir que ser desterrat.
"En el principio estaba Eru, el Unico, que en Arda es llamado Ilútar; y primero hizo a los Ainur, los Sagrados, que eran vástagos de su pesamiento, y estuvieron con él antes que se hiciera alguna otra cosa. Y les habló y les propuso temas de música ; y cantaron ante él y él se sintió complacido. Pero por mucho tiempo cada uno de ellos cantó solo, o junto con unos pocos , mientras el resto escuchaba; porque cada uno sólo entendía aquella parte de la mente de Ilúvtar de la que provenía él mismo, y eran muy lentos en comprender el canto de sus hermanos. Pero cada vez que escuchaban, alcanzavan una comprensión más profunda , y crecían en unisonancia y armonía"
Aquest és l'inici del llibre 'El Silmarilion', parla de la formació dels Déus d'un món imaginari i de com aquests van formar més tard la resta del planeta, van fusionar els seus cants i va néixer un nou món.
Aquest és el nostre Blog de Filosofia, i nosaltres som:
